NOUS ARTICLES

Montserrat Abelló, les mans i els cercles

Les mans i els dits són uns símbols molt substancials durant tota la producció poètica d’aquesta escriptora tarragonina. Encarnen la quotidianitat com les pedres o les fulles, però des d’un punt de vista més físic i humà; o sigui, la naturalesa, que també és un aspecte cabdal de la poesia d’Abelló, és un element extern al jo poètic -les fulles o les pedres- que el condicionen i que, indefectiblement, l’afecten durant el seu dia a dia, però les mans són una part del cos del jo poètic que és la que precisament uneix aquest món exterior amb la subjectivitat («I enfonsa els dits en/ els records, en subtils/ espires de claror.» “Deixa que el vent”, Foc a les mans: 1990).

Continue reading “Montserrat Abelló, les mans i els cercles”

Anuncis

La firma

Tinc gana… Sort que ara em portaran l’esmorzar i podré menjar finalment. Aquests darrers anys el país va bé i això, en certa manera, m’avorreix. Guaita! Un pastís de formatge acompanyat de quatre cireres i un cafè. Si no fos la persona més poderosa de la nació, donaria les gràcies al meu servent i tot. Em sembla que he de firmar uns papers mentre degusto aquesta meravella, com cada dia. Quina peresa que fa la quotidianitat!

Però, ¿què faria sense el meu pastís de formatge i els meus insignificants papers burocràtics? Carai, avui han degut atrapar força rates… N’hi ha un bon gruix. Bé, no sé què faré aquesta tarda encara, podria anar a pescar o a visitar el gamarús del meu cosí, que s’ha comprat un xalet nou diuen.
A veure, porta cap aquí aquest pastís de formatge… Mmm… Deliciós, fantàstic… Quina textura. Mentrestant aniré firmant aquestes penes de mort. Oh! El cafè també té un gust excepcional avui. Mira, aquest té un nom estrany: Puig Antich. Aquests catalans no canviaran mai. I les cireres estan boníssimes.

Aquí em demana si autoritzo el garrot vil com a mètode d’execució ha, ha, ha, ha, ha… Quines coses et pregunten avui en dia! Sembla una presa de pèl. Si pogués, eliminaria tothom qui penses diferent de mi, colla d’imbècils. Pensar en aquests comunistes assassins del dimoni encara em farà pair malament l’excel·lent vianda. Ja es podrien comportar, no tenen cap consideració. No saben que això de firmar penes de mort mentre un esmorza fa una mala gana increïble. Ui! El cafè està una mica massa calent si no es remena bé.

¿Sembla estrany, oi? Una firma més, una vida menys. Una vida menys i una… Ah! Ara m’han vingut ganes de pixar.

Un mico i un plàtan

Som en una discoteca en què sembla que tothom s’ho passa genial mentre balla, lliga i canta. És un lloc fosc, hi ha força gent embriagada i una música de ritme monòton que sembla que també ha begut rom-cola. Hi ha un noi que fa més de 5 minuts que està obsessionat amb un cul: no en pot apartar la mirada. Llavors, comença a imaginar-se aquella preciositat amb roba sensual i s’excita molt. L’alcohol que porta a la sang encara augmenta el seu desig, que ara ja és irrefrenable.

Li sembla el cul més ben parit que ha vist en tota la seva vida; encara no ha pogut observar la cara de la noia, però està convençut que serà fabulosa. Encara que amb aquella silueta tan ben definida en té prou… Fa un darrer glop al combinat i s’acosta per darrere al cul. Hi aproxima les mans… Amb força i lascívia li toca desvergonyidament.

Ella es gira indignada i el noi fa dues passes enrere, visiblement torbat. Li comença a baixar una suor freda des del cap i, instintivament, obre la boca per la sorpresa. Aquella cara… No entenia com podia estar veient amb els seus ulls allò. ¿Potser només es tractava d’un malson macabre i es despertaria tot seguit amb el cor encongit? 

Aquella punyetera cara era la mateixa que tenia la seva mare de jove. N’havia vist moltes fotografies i era idèntica, encara que la dona havia mort quan el noi tot just tenia 3 anys. Sempre havia desitjat poder conèixer-la i dir-li com la trobava a faltar. Havia anhelat amb tot el seu cor abraçar-la un altre cop almenys. 

En lloc d’això, va rebre una bufetada que li va girar la cara i una punxada enorme al cor que va fer que esclatés a plorar com un nen de tres anys, que té por de perdre la mare. 

Filla de puta

Robes vides a innocents. Ets un cuc fastigós que es cargola ple d’enveja. Només saps matar i fer patir persones que mereixien viure i d’altres que no mereixerien morir! T’hauries de podrir en un bassal de somriures, pèrfida criatura. Has gosat tacar mig món amb el soroll del teu plor i encara somiques si et clavo punyalades d’amor al ventre.

Hauries de vomitar carícies, desgraciada. Cada cop de peu a les costelles, t’hauria de fer reflexionar una mica, boja! ¿Què és això d’emportar-te a un nounat? ¿On l’has amagat, m’ho pots explicar amb la boca descosida? ¿Per què no contestes, mala bèstia? Te l’has emportat i era un gran home! ¿Ara qui alimentarà els seus fills? ¿M’ho pots explicar d’una puta vegada? S’estan morint de gana per culpa teva i ja deus estar llepant-te els dits pensant en el banquet. No era el moment i ho saps, però prefereixes callar covardament i no dir res, perquè, clar, és millor no parlar sobre la mort. Però si ets tu, la mort!

T’apallissaré a cops d’esperança i després només podràs desitjar no haver-me conegut. T’abraçaré amb afecte i compartiré amb tu tot el que faci falta; la meva vida també, és clar. Et faré l’amor inesgotablement durant tota la nit fins que comprenguis que no pots anar pel món matant a tort i a dret sense pagar-ne les conseqüències, ¿em sents? Has d’entendre que els nens no es toquen, que les bones persones no han de sofrir i que m’estimava l’avi.

Et destrossaré d’un petó al front i et maltractaré amb la rosa als llavis.

El plor de la meva Ribera

Hi havia una vegada una comarca al sud de Catalunya anomenada Ribera d’Ebre. La perifèria del país i un lloc poc poblat: dos ingredients deliciosos per als voltors de corbata blanca.

Els pobles són petits, els carrers solen ser estrets i les escoles sempre són esperança. Es pot gaudir d’un silenci tranquil, sense pressa, interromput per algun tractor que torna del tros. Les orenetes canten a la primavera i la boira tapa les vergonyes a l’hivern.

tivissa_crop1536053884164.jpg_525981578.jpg

Continue reading “El plor de la meva Ribera”

L’últim parlant

Li agradava passejar per la platja de Krk, la seva estimada illa. Quan estava inspirat, agafava del record les sàvies paraules que ella li deia quan el renyava o el felicitava. Unes paraules tan úniques com aquella posta de sol, llunyana i trista, del 10 de juny de 1898. Uns mots que només ell podia entendre.

Era l’últim parlant de dàlmata i ni tan sols recordava com es deia «gràcies» en la seva mig oblidada llengua. La seva àvia li havia ensenyat i, ara, només parlava dàlmata amb un filòleg força pesat anomenat Bartoli.

Continue reading “L’últim parlant”

Somniadors de fang

Ho érem. Una pluja al mes de març que ens rentava la cara amb una dolça rialla. Un petó subtil que ens despertava l’ànsia de viure; pessigolles i cavallets de terra. Paraules d’amor ni senzilles ni tendres, perquè sempre m’ha agradat escriure. Un poema que convertia la lluna en caramel; un fruit saborós que m’alimentava l’ànima i, fins i tot, el teu passadís ple de sorpreses amb ulls oberts. Un amor de foc que no creia en la cendra.

 

Érem somniadors de fang. Una tempesta de tardor que ens inundava el rostre amb un terrible plor. Un bes fugisser que ens adormia les ganes d’existir; costelles trencades i cadàvers muts. Paraules d’amor ni sinceres ni certes, perquè sempre necessitaré escriure. Un poema que destruïa la lluna de mel; un fruit enverinat que em feia pecar i, fins i tot, el teu dormitori ple d’evidències amb ulls clucs. Un amor de foc que ja era cendra.

 

 

La jove nostàlgia

Recordo o m’agrada recordar les històries del pare abans d’anar a dormir. Un pirata n’era el protagonista aquell cop. I no volia que acabés mai.

Recordo o m’agrada recordar quan sortia de l’escola i anava corrent a la botiga dels avis, travessant el carrer amb el pont del meu somriure d’aigua salada. Aquella caiguda que es deia res tornarà a ser igual. El piano; una tecla negra.

 

Recordo o m’agrada recordar que havia d’aixecar el cap per mirar l’àvia quan em barallava; la senyora Maria Rosa, el gat dels iaios, la neu i la pols del temps que ho tapa tot a poc a poc.

Recordo o m’agrada recordar el gos del cementiri que sovint apareixia als meus somnis o la veu dolça de la mare que em cantava i m’encantava. La pista, els amics, la muntanya… El dia que Joel va caure amb la bicicleta. El mestre Marc saludant a la porta. L’institut. Dies grisos. L’institut. Dies més bonics. L’institut. Allí em vaig enamorar de les lletres i de l’amor. El professor de castellà que va despullar la literatura davant meu. El desig. Ella. El primer amor, tu.

Recordo o m’agrada recordar la boira, el sol, les rialles, els meus errors i les orelles sense malícia dels amics. El llit dels pares, la fredor de l’ahir i el vent del demà.

Recordo o m’agrada recordar que recordaré aquest moment d’aquí a vint anys. Amb un somriure de pont d’aigua contenta, és clar.

Ets nazi

Any 1943, som en un dels 25000 camps d’extermini nazi. M’és igual quin. Ja han matat, si fa no fa, cinc milions de persones, però encara tindran temps d’aniquilar 1 milió de jueus més.

Queia una llàgrima. Fa molt fred; hi ha muntanyes de cadàvers mig coberts de neu per tot arreu. Nens i vells, pares i mares, amants i matrimonis, amics i enemics… bones i males persones que han estat, en definitiva, assassinades sense clemència. 

 

PROD-Adolf-Hitler-.jpg

Continue reading “Ets nazi”

“No faré tard”

Has d’agafar un tren demà al matí i saps que t’has d’aixecar aviat perquè ja et coneixes i vas a poc a poc fent les coses. N’ets conscient; per això, et mentalitzes abans d’anar a dormir i, per tant, hi vas d’hora. T’encanta estar al llit, sobretot a l’hivern. És com una cova d’escalforeta agradable on t’amagues gràcies a unes bones mantes que l’endemà al matí estranyament augmenten de pes i t’immobilitzen.

Estàs tapat, has programat el despertador i vols aclucar els ulls per volar al món dels somnis, però amb l’emoció del viatge no pots adormir-te. Com sol passar, comences a fer voltes pel llit com si no el coneguessis prou. Ara cap a un cantó, ara cap a l’altre: sembla que no ha augmentat de mida i que tot segueix al seu lloc; quan finalment has aconseguit una posició més o menys satisfactòria, notes que cal anar a visitar el lavabo.

 

1478296657_411568_1478297051_noticia_normal

Continue reading ““No faré tard””