NOUS ARTICLES

Simplement un estany.

David Jou (Sitges, 1953) és poeta, doctor en física, catedràtic de física de la matèria condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor honoris causa de la Universitat de Girona. És un autor marcat pel paisatge de Sitges, per la Biblioteca popular Santiago Rossinyol i per una pruïja incessant amb els temes abstractes. 

És un autor que demostra que hi ha un pont ben reforçat entre les humanitats i les ciències, ja que ha tractat els dos camps amb un gran èxit acadèmic. No es pot negar que els genis científics sempre han intentat respondre preguntes filosòfiques i que, per tant, només la mediocritat ha intentat enfrontar aquestes dues branques del saber. 

 

Tot seguit ens endinsarem en un dels seus poemes plens de natura «φύσις», amb la qual l’escriptor ens barreja amb el tot, creant una harmonia preciosa. 

david_jou.jpg

Continue reading “Simplement un estany.”

Anuncis

Una lleialtat immerescuda.

Detestava la gent. Havia après que era millor viure sol que mal acompanyat. Ara el seu gos, anomenat Tom, era l’única companyia que desitjava tenir entre les parets de seva casa. Estava desenganyat amb el món, amb les promeses i també amb la rosa i el drac. No podia ni volia tornar a confiar amb aquelles criatures penoses amb qui, per desgràcia, havia de compartir l’espècie, però no els valors. Ell encara tenia ideals.

cpai2.jpg

Continue reading “Una lleialtat immerescuda.”

Visca els diners.

Anselm Turmeda (1355-1423) fou un escriptor mallorquí de gran rellevància dins del món de les lletres catalanes. Un dels fets més extraordinaris de la seva vida és que primerament es féu frare franciscà i, després, desenganyat de la societat occidental i del cristianisme, es convertí a l’islam i visqué com a musulmà a Tunis. Això no era gens habitual en aquella època.

En el Llibre de bons amonestaments (1398) hi ha un fragment titulat “Elogi dels diners” que parla dels beneficis i de les virtuts de tenir el moneder ple. Com tots sabeu, pagant Sant Pere canta. 

devolucionrenta

Continue reading “Visca els diners.”

El piano del record

A un racó fosc de casa dels avis hi tinc un antic piano, també fosc. Només s’il·lumina si palpes la seva pell zebrejada afectuosament. Així ho feia ell. Sempre he respectat qualsevol persona que fes art, perquè gràcies a l’art et pots barrejar amb la infinitud. Ves a saber quantes mans han tocat aquell piano, però, tot i així, ha seguit traspuant una música plena de segons i segons que s’enganxen a les ànimes per fer-nos reviure moments passats. La música és un gran despertador. Així la tocava ell. Per despertar-ho.

 

49642944.jpg

Continue reading “El piano del record”

CatalApp, una aplicació traumàtica

CatalApp és una aplicació que van idear des de Plataforma per la Llengua per fomentar l’ús del català als establiments dels territoris de parla catalana. Aquesta aplicació per a mòbils – és completament gratuïta- es basa en un sistema de valoracions dels diferents locals en funció de si t’atenen en català o no. Per exemple, el Caprabo de Tarragona on vaig a comprar de tant en tant tindria una valoració molt negativa, ja que mai m’han atès en català; i, de la mateixa manera, el restaurant Missamaroi de Tivissa tindria una puntuació molt alta perquè et parlen en català sense cap tipus de problema. Els compradors tenen l’oportunitat de valorar tal com són atesos, ja que tothom té dret com a client a ser tractat amb la seva llengua.  

 

af_pl_catalapp_flyer_facebook_instagram_1_1489594467_700.png

Continue reading “CatalApp, una aplicació traumàtica”

Batec, forat

«Crec que el meu cor només batega per foradar-me el pit i vindre’t a buscar.» Encara no entenc com vas poder dir-me aquelles paraules. Llavors només érem nens, ja ho saps. En aquella nit en què els estels no eren res més que punts infinits de llum passada. Vés a saber si ni tan sols eren reals. 

 

es-posible-que-te-rompan-el-corazon-clinicamente-se-puede_full_landscape.jpg

 

Però la flama es va haver de fondre, encara que no hi va haver cap vent que sotragués la seva escalfor. Tot era nostàlgia pels segons que encara no havien acabat de caure en aquella taula amb molles de pa que ningú es dignava a netejar.  ¿Per què s’hauria de treure la brutícia acumulada pel present, present, present, present, present, present?

Tot era fum sense foc. Però de sobte va aparèixer: ella, un somriure extraordinàriament alegre, pel qual encara segueix existint l’escriptura. I no era algú, era una energia, era moltes persones i, alhora, cap en concret. Era un llumí que s’encenia si sabies acariciar amb cura els fils que mouen les ànimes que transportem. «No hi ha cap cor que pugui foradar el buit». 

La conversa del passat (Les hores)

Ja vaig fer la introducció del film Les hores que, si no l’heu llegida, us anirà molt bé per entendre aquest article. Avui, com us vaig comentar la setmana passada, ens centrarem en una escena que -segons un servidor- és de les més commovedores de la pel·lícula. Tot seguit us la tradueixo al català, ja que encara no s’han acceptat els subtítols que vaig enviar per Youtube.

 

5da91-hours2.jpg

Continue reading “La conversa del passat (Les hores)”

Les hores

Aquest film difícilment es pot explicar amb paraules. S’ha de mirar, si pot ser, més d’una vegada -per internet el podeu trobar sense massa dificultats. I us asseguro que a cada visualització n’extraureu una mica més de nostàlgia, felicitat i flors. Sobretot flors. Aquesta pel·lícula es va publicar l’any 2002 i va ser dirigida per Stephen Daldry; el guió, que va ser escrit per David Hare, és una adaptació de la novel·la, amb la qual comparteix títol, de Michael Cunningham. Si voleu mirar el film, us aviso que a continuació avançaré una sèrie de dades que li poden treure certa gràcia, però que també us ajudarà a entendre’l millor. 

the_hours-352714282-large.jpg

 

Continue reading “Les hores”