NOUS ARTICLES

La conversa del passat (Les hores)

Ja vaig fer la introducció del film Les hores que, si no l’heu llegida, us anirà molt bé per entendre aquest article. Avui, com us vaig comentar la setmana passada, ens centrarem en una escena que -segons un servidor- és de les més commovedores de la pel·lícula. Tot seguit us la tradueixo al català, ja que encara no s’han acceptat els subtítols que vaig enviar per Youtube.

 

5da91-hours2.jpg

Continue reading “La conversa del passat (Les hores)”

Anuncis

Les hores

Aquest film difícilment es pot explicar amb paraules. S’ha de mirar, si pot ser, més d’una vegada -per internet el podeu trobar sense massa dificultats. I us asseguro que a cada visualització n’extraureu una mica més de nostàlgia, felicitat i flors. Sobretot flors. Aquesta pel·lícula es va publicar l’any 2002 i va ser dirigida per Stephen Daldry; el guió, que va ser escrit per David Hare, és una adaptació de la novel·la, amb la qual comparteix títol, de Michael Cunningham. Si voleu mirar el film, us aviso que a continuació avançaré una sèrie de dades que li poden treure certa gràcia, però que també us ajudarà a entendre’l millor. 

the_hours-352714282-large.jpg

 

Continue reading “Les hores”

Analitzem un himne: la Flama

Com gairebé tots sabem, “la Flama” és una cançó d’Obrint Pas, publicada l’any 2004, que amb el pas del temps ha esdevingut l’himne de la cultura catalana. Per tant, com no podria ser d’altra manera, ens parla de lluita i de resistència contra els obstacles de la fosca. La flama, certament, trenca la nit i, per tant, una lectura que se’n podria fer és que la llum del foc representa l’esperança del poble català i la foscor de la nit tots els problemes que l’han assetjat contínuament. A més, cal destacar que la idiosincràsia catalana té una gran relació amb el foc -fogueres per Sant Joan, la flama del Canigó, les falles de València o les Festes del fos dels Pirineus- i, per tant, aquesta cançó engloba perfectament tot el sentir d’un poble «unit, alegre i combatiu». I, així, amb aquesta cita de Vicent Andrés Estellés, dirigida al Correllengua, comença un himne per tots els qui estimem la nostra cultura i, per què no, la pluralitat d’aquest món. 

 

fire-2777580_960_720.jpg

Continue reading “Analitzem un himne: la Flama”

Petita reestructuració i gran presentació

Com alguns de vosaltres sabeu, ahir vaig penjar el meu primer vídeo al nou canal de youtube, que vaig crear, anomenat LletraferintNo soc molt original amb els noms. A més, volia que quedés clara la relació que té amb aquest blog, ja que no deixaré d’escriure per aquí. El contingut audiovisual té uns avantatges i, també, uns desavantatges, però crec que en la societat actual és més fàcil complir amb l’objectiu d’arribar a un nombre més gran de persones mitjançant Youtube. Per tant, els vídeos seran entretinguts, però no perdran mai de vista la seva fi: estendre la passió per la literatura i aconseguir que una persona que potser mai obriria un llibre s’interessi per aquest món que a tanta gent ens commou. 

Malgrat tot, el temps no és infinit des del punt de vista del subjecte i malauradament només disposo de 24 hores al dia. Així que he decidit escriure en aquest blog cada dimarts, però deixar de fer-ho els divendres. Ahir, dissabte, vaig penjar el primer vídeo al canal i aniré penjant vídeos el dissabte de cada dues setmanes. Penso que és millor ser constant i penjar un contingut decent que no pas fer els vídeos amb poc temps i  amb pressió. 

Gràcies per llegir-me! Us enganxo aquí baix el vídeo de la presentació de Youtube:

 

Així tot era fals?

He començat a llegir La pell freda d’Albert Sánchez Piñol. Feia temps que aquest llibre em cridava -n’havia sentit a parlar molt positivament- i, per això, fa dos dies vaig decidir amagar-me prop del mar de Tarragona per començar la lectura. No he llegit moltes pàgines, però és un llibre que et fa reflexionar tant que és difícil de digerir. I les indigestions literàries no són agradables. Així que he decidit comentar un fragment que em sembla molt suggeridor, atès que tracta un tema intemporal i tan humà com el desencís de l’idealista. Per això, també ens recordarà a la situació política actual a Catalunya. 

skin-3358873_960_720

 

Continue reading “Així tot era fals?”

Família, us he de confessar una cosa:

El noi va arribar a casa força atabalat, ja que feia dies que li rondava pel cap un pensament terrible. ¿Serà veritat que no me n’he adonat fins ara? ¿Com em pot estar passant a mi? Diuen que en aquests casos el primer pas és la negació, però no podia negar l’evidència. Cada vegada que el mirava sentia un desig irrefrenable de conèixer-lo; tenia alguna cosa especial, que, malgrat la diversitat quasi infinita d’aquest món, el feia únic. Les sensacions no enganyen quan es mostren sense recel i ell sabia que el seu cor bategava amb més il·lusió quan el pensava. No pot ser, no pot ser… ¿Com he pogut caure  tan baix? ¿Què em dirà la gent quan s’assabenti de la meva desgràcia, de la meva inclinació? No entenc per què m’he hagut d’obsessionar amb ell si sempre havia tingut altres gustos.

gay-couple-1294159_960_720.jpg

Continue reading “Família, us he de confessar una cosa:”

S’ha de governar el mercat.

Avui tancarem els ulls i escoltarem un discurs de Pepe Mujica (1935), l’expresident d’Uruguai, en el qual se’ns plantegen diverses qüestions que fan paleses moltes contradiccions de la política actual d’arreu del món.   És una persona que ha despertat molta controvèrsia – i no precisament per casos de corrupció- perquè és un polític coherent i conseqüent amb les seves idees. Viu en un ranxo sense luxes, en el qual té diversos animals i un cotxe de l’any de la picor. A més, no demana el vot del ciutadà; afirma obertament que no ha pogut complir el seu programa electoral; no té assistents ni elogia els seus votants; i dona el 90% del seu sou a obres benèfiques. En definitiva, és un president que viu com la majoria del seu país i que predica amb l’exemple, no com aquells que diuen «fes el que jo et digui, però no el que jo faci». 

euro-447214_960_720.jpg

«No es pobre el que té poc, sinó el que necessita molt.» Sèneca

Continue reading “S’ha de governar el mercat.”

L’amistat en Vida Privada

Josep Maria de Sagarra va ser un dels autors més prolífics i polifacètics de la llengua catalana. A més, les seves obres teatrals van aconseguir una gran popularitat, atès que sempre intentava acontentar el seu públic. D’altra banda, va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres. Avui, però, només ens centrarem en la seva novel·la titulada Vida Privada (1932), en la qual fa un minuciós retrat de la societat barcelonesa de principis de segle XX. L’obra tracta temes bastant escabrosos si tenim en consideració la moral de l’època i la hipocresia de l’aristocràcia: una classe social que s’estava extingint. En conseqüència, la seva publicació va provocar molta controvèrsia perquè moltes famílies barcelonines es van veure retratades d’una manera massa realista i, per extensió, incòmoda.

 

bride-614918_960_720.jpg

Continue reading “L’amistat en Vida Privada”

Les esglésies són el cementiri de Déu

La gaia ciència (1882) és un dels llibres cabdals del filòsof Friedrich Nietzsche que il·lustra perfectament el pas de l’època personal de destrucció de la religió cristiana a la temporada on l’escriptor va fundar uns nous valors per substituir l’antiga moral. Però, ¿per què aquest «gamberro» va decidir aniquilar filosòficament la religió cristiana? Us intentaré fer un breu resum: aquest pensador es va adonar que els antics grecs havien descobert la veritat, que es podia admirar en les tragèdies: en aquestes representacions allò apol·lini (impuls intel·lectual) i allò dionisíac (impuls passional) havien trobat el seu equilibri. La natura, segons ell, és l’equilibri entre aquestes dues forces.

Malgrat tot, va arribar el «malèfic» Sòcrates i, el seu deixeble, Plató. A partir d’aquests pensadors -segons Nietzsche- es va trencar l’harmonia: la història va agafar un camí erroni, ja que es va començar a considerar que el vertader era només el món de les idees (Plató) i, més tard, el cel (Cristianisme). En conseqüència, les passions eren vistes com un estigma que havia d’arrossegar l’ésser humà, tot avergonyint-se i reprimint-se. L’escriptor alemany es rebel·la contra aquesta tradició, que ha estat el pilar bàsic de tot el pensament occidental, i decideix tombar l’arbre del coneixement atacant l’arrel: la veritat. A més, ell fa una apologia de les passions més instintives i argumenta que si es nega i s’obvia aquesta part de l’ésser humà, també s’està negant i obviant la vida. Ell, a diferència dels covards que decideixen girar la cara cap al món intel·ligible, accepta la vida amb tot el que això comporta. 

cross-1979473_960_720.jpg

Continue reading “Les esglésies són el cementiri de Déu”