NOUS ARTICLES

Paraules XINESES en la LLENGUA CATALANA! | 漢語

El català ha rebut històricament mots de moltes llengües romàniques i germàniques. Tanmateix, també n’hi ha d’orientals que han deixat la seua petjada en el nostre idioma. En aquest vídeo, per tant, analitzo 10 paraules xineses que han arribat a la cultura catalana: algunes les recull el Diec2 i d’altres només el Termcat. Tant de bo us sembli interessant! 谢谢

 

La classe treballadora CATALANOPARLANT no EXISTEIX?

La classe treballadora catalanoparlant existeix o tots els qui parlen català són de classe benestant? A causa del tancament de la fàbrica de Nissan a la ciutat de Barcelona, hi ha hagut força polèmica a les xarxes socials, perquè pràcticament cap dels treballadors ha parlat en català per expressar la seva terrible problemàtica i, fins i tot, algun no ha estat capaç d’entendre’l quan un periodista de TV3 li ha demanat informació, malgrat que feia vint anys que vivia aquí. Alguns internautes van deduir que, per aquesta raó, la llengua catalana no forma part de la classe treballadora de Catalunya, sinó que només es pot trobar en barris benestants. Per tant, en aquest vídeo tracto aquests comentaris tan desafortunats des d’una perspectiva filològica i històrica. Tant de bo el gaudiu molt!

 

Jacint Verdaguer: exorcismes i TENEBRES

Jacint Verdaguer (Folgueroles, Osona, 1845 – Vallvidrera, Barcelona, 1902) és l’escriptor català més important i representatiu del segle XIX. En aquest vídeo he analitzat una faceta menys coneguda del poeta: l’època de crisi terrible que va patir després del viatge a Palestina (1888), però que va esperonar l’escriptor a crear uns poemes rebels, valents, directes i amb uns versos increïblement contundents.

 

Estudiar FILOLOGIA catalana: la gran TRAGÈDIA!

Estudiar filologia catalana és aprendre profundament el funcionament de la nostra llengua, de les nostres arrels, i adonar-se de la increïble riquesa literària de la cultura que ens envolta. Aquest vídeo pretén trencar els prejudicis que planen sobre la filologia catalana i que, malauradament, desanimen moltes persones que la volen començar a estudiar.

Fan falta filòlegs catalans i, per tant, és una carrera amb molt de futur. Els graduats en filologia catalana tenen un dels graus d’ocupació més alts de tots; tanmateix, encara hi ha qui, des d’un tràgic prejudici, pensa que estudiar filologia és morir de gana. Fan falta molts filòlegs per a una nació amb una llengua tan delicada i no n’hi ha suficients! Cal ressaltar que hi ha algunes universitats (com la mateixa URV) que tenen el grau amb el nou de “Llengua i literatura catalanes”, però és la mateixa carrera.

 

 

Jordi Wild i Auronplay: el seu català com és?

El Rincón de Giorgio és el canal de Jordi Wild, un català de Manresa amb milions de seguidors a les xarxes socials; Auronplay, d’altra banda, és un altre youtuber català conegut internacionalment. En aquest vídeo analitzaré com fan servir la llengua catalana i, concretament, pararé esment en els seus castellanismes. Així, doncs, podrem aprendre català d’una manera més divertida!

Et trobo a volar

Avui la bellesa és una mica més lletja perquè et trobo a faltar. Els dimarts i els divendres són més lents i el cap de setmana, sense tu, és una setmana sense cap ni peus. M’encisa compartir el temps amb la teua mirada d’alegria vergonyosa i posar-nos-en trossets a la boca: ara tu a la meua ara jo a la teua. Et trobo a faltar molt, t’enyoro, encara que per algú sigui una nimietat, encara que hi hagi gent que pateixi molt més, encara que tot el món s’ha aturat i no sabem ben bé com tornarà a rodar…

La distància més que mai ha creat moments dolorosos dins del mateix patiment: com una nineta russa sense escrúpols i amb maliciosa rialla que s’obre en canal per tornar-se a dividir. Com la responsabilitat en temps convulsos, com la negror de la parca al primer raig del matí. Amb poques metàfores, hi ha gent que enterra els seus morts enmig del fred de la solitud.

Avui la bellesa n’és la culpable,  avui quan es fa de dia penso que no hi ets i tampoc no hi soc; avui, per tant, no ha sortit el sol, segueix la negror, potser tenia raó Sabina i el mes d’abril enguany serà un vil traïdor. Tinc deler de sentir-te en aquell bes incert del primer dia, d’abraçar-te i comprovar que no t’ha segrestat una pantalla d’ordinador. Tant de bo, de veritat que ho voldria, tornar a plorar amb la punta del cor i pensar, altra volta, amb la recòndita raó.

Em sap greu que avui, amor meu, hagis de bufar espelmes sense aire fresc. Però tant de bo t’hagi alegrat l’aniversari amb un escrit dolç, el sentiment en la veu, un esguard fosc i esperança en tot el que és teu.

Et trobo a volar, tendra. La cendra en mig de l’huracà és una erma victòria que acarona l’endemà.

Quan cauen els flocs, el silenci s’alça amb la calma del poder. Quan acaricio, amb un caminar dolç, la virginitat del viarany, que s’acaba de vestir de sucre, sento un gaudí inesborrable al cor.

Quan neva, tot es para: diria que fins i tot la malícia s’atura un instant i contempla l’espectacle inesperat de la muntanya mediterrània feta paper expirat.

Soc feliç i esguardo els arbres gelats del mes de gener perquè les seues branques aguantaran el pes líquid de la pols blanca sense queixar-se ni tan sols una miqueta. ¿Què té la neu que sempre m’ha atret com si fos un ideal misteriós?

Potser serà la seua fogocitat o potser que se’n va quan més bella és; que amb l’abraçada candorosa del sol es fon en unes llàgrimes esprimatxades…

Potser el que passa és que jo també voldria morir al bosc, amb el cabell vestit de blanc, abraçat amb passió pels qui m’han estimat i desfent-me en unes llàgrimes satisfetes que ajudaran a fer créixer una petita flor de margarida.

La bellesa és una terrible gaubança que ens amera de sentit l’existència.

Càlid Nadal

Una fulla seca i entremaliada s’escapa del mes de decembre amb l’últim sospir de la tardor i cada any, puntualment, arriba Nadal. La neu potser visitarà les muntanyes, els fills potser visitaran els seus pares i cada ovella, potser, anirà al seu corral. Nadal! Fabulosa època de l’any que ens convida a pensar en qui no pensem gaire; que ens atrapa en la dolçor dels opulents àpats familiars que alimentaran la nostra ànima i engreixeran el nostre cos; que ens esperona a regalar il·lusió als més menuts i nostàlgia als que ja no perseguim cap estel, perquè sabem que el món és rodó.

Nadal! Ets una meravella tan bonica, paradoxal i curiosa, que no sé si t’entenc. Ets fantasia que celebra la foscor del dia amb la llum decorativa del carrer, que, a voltes, enlluerna un vagabund que entrarà al nou any abraçat a una ampolla de vi negre, mentre pensa en un futur negre, que beu d’un passat tendre, ara estroncat.

Nadal! Botigues miratge plenes de llum, joies, bombons i centres comercials on aquest món ideal funciona perfectament. Fum, fum, fum expulsen els cotxes, les fàbriques i potser el foc d’una establia que serveix per recordar que qui no té res ens salvarà de la por a perdre-ho tot.

Nadal! Malgrat que no ets perfecte, t’estimo. Malgrat tots els peròs, crec que t’entenc. Malgrat que reuneixis els separats, t’enyoro. Malgrat tot això, soc feliç d’abraçar, amb tu, el present.

Fa un dia bell

Des de casa veig la serra fosca, car encara és dematí. Una boirina fa de cortina trapella davant les parets rocoses, que em fan l’ullet amb el reflex del sol a les llàgrimes de la nit. Ahir va ploure, avui hi ha record.

No conec res tan bell com la simple majestuositat de la natura quan se’ns mostra pura i sincera! La humitat de les primeres hores refresca el raig noble del nostre astre, que es cola entre el coll de la Llena i els passeigs que feia de petit amb els amics.

Ara no hi ha gaires ocells, perquè el verí que ens dona vida els ha mort. Els llops també els vam matar i la nostra hipocresia, que no té sostre ni raó de ser, diu que ara és una plaga el senglar. Tanmateix, encara resta molt de verd a la falda de la meva muntanya; dels Borjos a Maula hi tinc mil lectures enterrades pel pas del temps i el temps de pas no sap qui era aquell noi que coneixia les paraules sota una carrasca adormida, envoltada de pinassa i romer.

Des de casa ataüllo unes siluetes dalt de la serra. Som nosaltres, els de sempre que ja no som, que estem explorant per primer cop aquells cims, aquelles valls i aquells rogles salvatges tan misteriosos i grans quan un és transparent i petit.

Potser ser jove és el primer graó de la melangia perquè tinc les arrels més llargues que les ales i les ales més llargues que la mort.

Arriba el fred

Arriba el fred i tu te’n vas. La vida, a voltes, es mostra simple, genuïna, com si ho fos. Em corprèn l’amor de tardor perquè té la nostàlgia de la flama i la tendresa de l’abric novell; perquè em coneixes com aquest aire, que espia l’hivern, i m’acaricies suaument al compàs de la fulla seca que balla damunt de l’estany. 

No és estrany aquest amor de roig, marró i groc esmorteït; vaja, diria que no ho és pas. Els arbres, terribles gronxadors de petites malícies, s’estan despullant davant de la senyora Flordeneu.

Que n’és de bella, elegant i seductora la parca del Canigó, el miratge del tant de bo no ho fos i l’albirar-te quan es pon el sol i ens ponem delicadament dins del llit, coberts de llençols, incerteses i crepuscle. 

Sens dubte, seria tendre posseir-te. La tempesta s’aixeca, la tardor es remou, les fulles formen remolins de bogeria, el llamp es proclama el Déu i Senyor de la contrada mentre esbocina les últimes restes de l’estiuet i tu i tu i tu ets una jove promesa que ha estat guarnida amb l’espetec del cel! Tanmateix, tampoc no és un gran càstig haver-te posseït.

Tots sabem que arriba el fred i que tu te’n vas, però, mentre t’espero, m’abrigaré amb poemes de sotabosc i em clouré dins de l’estança, dins de mi mateix. Quan torni la primavera, tornarà el poeta. De moment la blanca Pirene s’enllitarà amb el salvatge Gerió per poder seguir revivint. 

La mussa s’ha mort, l’hivern hi resta, el cel és fosc, m’agrada el cafè que matina, ets al meu costat, et sembro besades.