Hola, ¿que pot sortir la llibertat?

David Caño en un fragment del seu poema titulat «La llibertat» ens defineix aquest concepte:

«La llibertat és un estat permanent
sense fronteres,
és oferir amor clandestí
com una droga
a plena llum del dia,
és no claudicar en l’intent,
és sincerar-te.»

 

llibertat_expressio_omnium.jpg

Continue reading “Hola, ¿que pot sortir la llibertat?”

Anuncis

S’ha de governar el mercat.

Avui tancarem els ulls i escoltarem un discurs de Pepe Mujica (1935), l’expresident d’Uruguai, en el qual se’ns plantegen diverses qüestions que fan paleses moltes contradiccions de la política actual d’arreu del món.   És una persona que ha despertat molta controvèrsia – i no precisament per casos de corrupció- perquè és un polític coherent i conseqüent amb les seves idees. Viu en un ranxo sense luxes, en el qual té diversos animals i un cotxe de l’any de la picor. A més, no demana el vot del ciutadà; afirma obertament que no ha pogut complir el seu programa electoral; no té assistents ni elogia els seus votants; i dona el 90% del seu sou a obres benèfiques. En definitiva, és un president que viu com la majoria del seu país i que predica amb l’exemple, no com aquells que diuen «fes el que jo et digui, però no el que jo faci». 

euro-447214_960_720.jpg

«No es pobre el que té poc, sinó el que necessita molt.» Sèneca

Continue reading “S’ha de governar el mercat.”

Líquidament, immortals

Els immortals no necessiten acomiadar-se perquè, tret que es quedin eternament immòbils, es retrobaran tard o d’hora en algun racó del planeta. Els immortals, com que els sobra el temps, poden consumir productes cars, ostentosos i, fins i tot, innecessaris, comprats amb les seves hores de vida: els diners no són res més que les busques del rellotge convertides en paper. Els immortals, per què no, poden viure tranquil·lament i sense preocupar-se massa pel sentit de la vida, atès que qui no té l’amenaça de la mort tampoc cal que pateixi per la finalitat de la vida. Els immortals -entre ells- no necessiten ser sincers ni lleials, ja que, si viuen una mentida, sempre tindran temps de rectificar. Els immortals no necessiten valors com l’esforç, la perseverança o el treball perquè allò que no aconsegueixin avui, ho podran obtenir demà o, potser, passat-demà. Els immortals poden passar tota la vida dins de la pantalla de l’ordinador, sense preocupar-se de res més. Per descomptat, tampoc necessiten estabilitat laboral o afectuosa perquè sempre tindran temps per formar-se, per adaptar-se o per canviar de parella. Els immortals, en definitiva, poden permetre’s el luxe de viure instal·lats en un carpe diem mal entès, ja que no cal que cap altre tòpic literari, com el memento mori, els recordi que tenen una fi.

 

drops-of-water-578897_960_720.jpg  Continue reading “Líquidament, immortals”

S’ha d’estimar allò creat

Els romàntics del segle XIX van deixar clar l’immens vincle que existeix entre l’artista i l’obra. Així que amb novel·les com Frankenstein de Mary Shelley queda palès el lligam que es crea entre creador i creació, ja que s’observa com allò creat es revolta contra el mateix inventor. Aquesta situació paradoxal, clarament, és un tòpic literari que s’ha anat repetint durant els darrers segles fins arribar a l’actualitat on es pot distingir en films com Jo robot o Matrix, en els quals la intel·ligència virtual intenta eliminar o dominar el seu creador: l’ésser humà. 

light-bulb-3104355_960_720.jpg

Continue reading “S’ha d’estimar allò creat”

Yo soy valenciano

Hèctor Càmara i Eduard Baile en el primer acte del XVII Congrés d’Estudiants de Filologia Catalana feien un plantejament molt interessant i necessari per la subsistència i la continuïtat del valencià en les properes dècades. La seva proposta començava amb un dubte: ¿és possible ser valencianoparlant sense ser valencià?

En les dues últimes dècades ha augmentat el nombre de persones que estudien el català al País València i, consegüentment, hi ha més gent que sap escriure i parlar en aquest idioma. Malgrat això, que pot semblar positiu, -de fet, ho és- se’ns pot caure el món a sobre si observem les estadístiques respecte l’ús del valencià: cada vegada hi ha més coneixement de la llengua entre la població jove, però, alhora, cada cop s’utilitza menys tant a casa com a l’àmbit públic. Per tant, la resposta a la primera pregunta és una rotunda afirmació: és possible ser valencianoparlant i no ser valencià. Malgrat això, cal no oblidar que estem parlant d’uns valencianoparlants que utilitzen molt poc el valencià i que, a causa que el seu idioma principal és l’espanyol, segurament és un català poc idiomàtic. 

Continue reading “Yo soy valenciano”

El sud segueix viu!

Estic avall, força avall. En una ciutat on el català és molt residual, on fa una calor terrible, però on també hi ha, per sort, una molt bona platja. Estic parlant efectivament d’Alacant, la segona ciutat més poblada del País Valencià. He fet cap a aquest punt tan meridional perquè la URV ha organitzat un intercanvi d’alumnes de filologia catalana amb la UA. Sóc dels que pensen que no hi ha millor manera per aprendre que viatjar i conèixer les persones de la zona i, per tant, no vaig voler deixar passar aquesta oportunitat. 

I he après molt, moltíssim. Jo era dels que pensaven -santa innocència- que de València cap avall ja no s’articulava cap paraula en català i m’he endut moltes sorpreses agradables. He sentit parlar català a Guardamar del Segura, l’últim o el primer poble -depèn de si venim des del nord o des del sud- on encara queden algunes persones que s’expressen en aqueixa bonica llengua.

Continue reading “El sud segueix viu!”

Això no serveix per a res!

Encara recordo aquell moment en què van aparèixer tots els prejudicis respecte la llengua, la literatura i, en general, la cultura catalana en una aula del meu antic institut.  De la boca d’una persona en va sortir l’afirmació que estudiar filologia catalana no serveix de res. I no m’estranya l’afirmació: si ja es sol considerar que estudiar humanitats és inútil, imagineu-vos com ha de ser estudiar una llengua petita com el català. Gairebé un bitllet cap al fracàs o cap a l’estancament intel·lectual. Potser alguns dels lectors heu pensat que aquesta frase va sortir d’una ment adolescent exaltada o d’un company una mica ignorant. Doncs no. Aquesta frase la va dir un professor d’història. 

Continue reading “Això no serveix per a res!”

Un pseudoestat

El motiu, sempre s’ha de buscar el motiu. Un cop més ha imperat l’absurd d’aquesta Espanya retrògrada, inculta i amb ferum a feixisme, que ha silenciat de debò -no com la «Catalunya silenciada» que alguns intentaven denunciar-  unes persones que haurien de poder sopar amb la seva família aquesta fosca nit. Un cop més s’ha vist que estem vivint en una selva on la llei del més fort, disfressada amb la guarnició d’un pseudoestat,  castiga als qui no pensen de la mateixa manera. Aquest és el motiu, la total intolerància a la diversitat

 

road-815297_960_720

Continue reading “Un pseudoestat”