Simplement un estany.

David Jou (Sitges, 1953) és poeta, doctor en física, catedràtic de física de la matèria condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor honoris causa de la Universitat de Girona. És un autor marcat pel paisatge de Sitges, per la Biblioteca popular Santiago Rossinyol i per una pruïja incessant amb els temes abstractes. 

És un autor que demostra que hi ha un pont ben reforçat entre les humanitats i les ciències, ja que ha tractat els dos camps amb un gran èxit acadèmic. No es pot negar que els genis científics sempre han intentat respondre preguntes filosòfiques i que, per tant, només la mediocritat ha intentat enfrontar aquestes dues branques del saber. 

 

Tot seguit ens endinsarem en un dels seus poemes plens de natura «φύσις», amb la qual l’escriptor ens barreja amb el tot, creant una harmonia preciosa. 

david_jou.jpg

Continue reading “Simplement un estany.”

Anuncis

Una lleialtat immerescuda.

Detestava la gent. Havia après que era millor viure sol que mal acompanyat. Ara el seu gos, anomenat Tom, era l’única companyia que desitjava tenir entre les parets de seva casa. Estava desenganyat amb el món, amb les promeses i també amb la rosa i el drac. No podia ni volia tornar a confiar amb aquelles criatures penoses amb qui, per desgràcia, havia de compartir l’espècie, però no els valors. Ell encara tenia ideals.

cpai2.jpg

Continue reading “Una lleialtat immerescuda.”

Visca els diners.

Anselm Turmeda (1355-1423) fou un escriptor mallorquí de gran rellevància dins del món de les lletres catalanes. Un dels fets més extraordinaris de la seva vida és que primerament es féu frare franciscà i, després, desenganyat de la societat occidental i del cristianisme, es convertí a l’islam i visqué com a musulmà a Tunis. Això no era gens habitual en aquella època.

En el Llibre de bons amonestaments (1398) hi ha un fragment titulat “Elogi dels diners” que parla dels beneficis i de les virtuts de tenir el moneder ple. Com tots sabeu, pagant Sant Pere canta. 

devolucionrenta

Continue reading “Visca els diners.”

El piano del record

A un racó fosc de casa dels avis hi tinc un antic piano, també fosc. Només s’il·lumina si palpes la seva pell zebrejada afectuosament. Així ho feia ell. Sempre he respectat qualsevol persona que fes art, perquè gràcies a l’art et pots barrejar amb la infinitud. Ves a saber quantes mans han tocat aquell piano, però, tot i així, ha seguit traspuant una música plena de segons i segons que s’enganxen a les ànimes per fer-nos reviure moments passats. La música és un gran despertador. Així la tocava ell. Per despertar-ho.

 

49642944.jpg

Continue reading “El piano del record”

Batec, forat

«Crec que el meu cor només batega per foradar-me el pit i vindre’t a buscar.» Encara no entenc com vas poder dir-me aquelles paraules. Llavors només érem nens, ja ho saps. En aquella nit en què els estels no eren res més que punts infinits de llum passada. Vés a saber si ni tan sols eren reals. 

 

es-posible-que-te-rompan-el-corazon-clinicamente-se-puede_full_landscape.jpg

 

Però la flama es va haver de fondre, encara que no hi va haver cap vent que sotragués la seva escalfor. Tot era nostàlgia pels segons que encara no havien acabat de caure en aquella taula amb molles de pa que ningú es dignava a netejar.  ¿Per què s’hauria de treure la brutícia acumulada pel present, present, present, present, present, present?

Tot era fum sense foc. Però de sobte va aparèixer: ella, un somriure extraordinàriament alegre, pel qual encara segueix existint l’escriptura. I no era algú, era una energia, era moltes persones i, alhora, cap en concret. Era un llumí que s’encenia si sabies acariciar amb cura els fils que mouen les ànimes que transportem. «No hi ha cap cor que pugui foradar el buit». 

La conversa del passat (Les hores)

Ja vaig fer la introducció del film Les hores que, si no l’heu llegida, us anirà molt bé per entendre aquest article. Avui, com us vaig comentar la setmana passada, ens centrarem en una escena que -segons un servidor- és de les més commovedores de la pel·lícula. Tot seguit us la tradueixo al català, ja que encara no s’han acceptat els subtítols que vaig enviar per Youtube.

 

5da91-hours2.jpg

Continue reading “La conversa del passat (Les hores)”

Les hores

Aquest film difícilment es pot explicar amb paraules. S’ha de mirar, si pot ser, més d’una vegada -per internet el podeu trobar sense massa dificultats. I us asseguro que a cada visualització n’extraureu una mica més de nostàlgia, felicitat i flors. Sobretot flors. Aquesta pel·lícula es va publicar l’any 2002 i va ser dirigida per Stephen Daldry; el guió, que va ser escrit per David Hare, és una adaptació de la novel·la, amb la qual comparteix títol, de Michael Cunningham. Si voleu mirar el film, us aviso que a continuació avançaré una sèrie de dades que li poden treure certa gràcia, però que també us ajudarà a entendre’l millor. 

the_hours-352714282-large.jpg

 

Continue reading “Les hores”

Analitzem un himne: la Flama

Com gairebé tots sabem, “la Flama” és una cançó d’Obrint Pas, publicada l’any 2004, que amb el pas del temps ha esdevingut l’himne de la cultura catalana. Per tant, com no podria ser d’altra manera, ens parla de lluita i de resistència contra els obstacles de la fosca. La flama, certament, trenca la nit i, per tant, una lectura que se’n podria fer és que la llum del foc representa l’esperança del poble català i la foscor de la nit tots els problemes que l’han assetjat contínuament. A més, cal destacar que la idiosincràsia catalana té una gran relació amb el foc -fogueres per Sant Joan, la flama del Canigó, les falles de València o les Festes del fos dels Pirineus- i, per tant, aquesta cançó engloba perfectament tot el sentir d’un poble «unit, alegre i combatiu». I, així, amb aquesta cita de Vicent Andrés Estellés, dirigida al Correllengua, comença un himne per tots els qui estimem la nostra cultura i, per què no, la pluralitat d’aquest món. 

 

fire-2777580_960_720.jpg

Continue reading “Analitzem un himne: la Flama”

Petita reestructuració i gran presentació

Com alguns de vosaltres sabeu, ahir vaig penjar el meu primer vídeo al nou canal de youtube, que vaig crear, anomenat LletraferintNo soc molt original amb els noms. A més, volia que quedés clara la relació que té amb aquest blog, ja que no deixaré d’escriure per aquí. El contingut audiovisual té uns avantatges i, també, uns desavantatges, però crec que en la societat actual és més fàcil complir amb l’objectiu d’arribar a un nombre més gran de persones mitjançant Youtube. Per tant, els vídeos seran entretinguts, però no perdran mai de vista la seva fi: estendre la passió per la literatura i aconseguir que una persona que potser mai obriria un llibre s’interessi per aquest món que a tanta gent ens commou. 

Malgrat tot, el temps no és infinit des del punt de vista del subjecte i malauradament només disposo de 24 hores al dia. Així que he decidit escriure en aquest blog cada dimarts, però deixar de fer-ho els divendres. Ahir, dissabte, vaig penjar el primer vídeo al canal i aniré penjant vídeos el dissabte de cada dues setmanes. Penso que és millor ser constant i penjar un contingut decent que no pas fer els vídeos amb poc temps i  amb pressió. 

Gràcies per llegir-me! Us enganxo aquí baix el vídeo de la presentació de Youtube:

 

Així tot era fals?

He començat a llegir La pell freda d’Albert Sánchez Piñol. Feia temps que aquest llibre em cridava -n’havia sentit a parlar molt positivament- i, per això, fa dos dies vaig decidir amagar-me prop del mar de Tarragona per començar la lectura. No he llegit moltes pàgines, però és un llibre que et fa reflexionar tant que és difícil de digerir. I les indigestions literàries no són agradables. Així que he decidit comentar un fragment que em sembla molt suggeridor, atès que tracta un tema intemporal i tan humà com el desencís de l’idealista. Per això, també ens recordarà a la situació política actual a Catalunya. 

skin-3358873_960_720

 

Continue reading “Així tot era fals?”