Carles Soldevila: “Lalí”

Dins de la novel·la de L’abrandament (1917) s’hi pot trobar un conte titulat “Lalí”, en el qual Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) hi descriu la creació d’un monstre impertèrrit, desvergonyit i cruel. Aquest escriptor noucentista va ser un important promotor cultural i va ajudar a crear una identitat catalana moderna. A més, com mostren diversos dels seus escrits era gairebé feminista perquè defensava un paper de la dona independent i lluitador; i, d’altra banda, creia que la família era l’òrgan vertebrador d’una societat ordenada i il·lustrada tal com l’ideal noucentista predica.

 

Carles_Soldevila

Continue reading “Carles Soldevila: “Lalí””

Anuncis

No passareu! Apel·les Mestres.

Totes les guerres tenen una base ideològica molt important perquè si t’has de matar amb algú, almenys és tot un detall tenir un fonament intel·lectual que et faci sentir una mica civilitzat i justificat. De totes maneres, una guerra, encara que gaudeixi de molta  base ideològica, sempre és un absurd. Els feixistes tenien a Rafael Sánchez Mazas -com podrem comprovar si llegim Los soldados de Salamina–  i els republicans tenien a la Pasionaria. Els poetes, en uns temps tan convulsos, no podien restar callats, així que tenim poesia per encoratjar els soldats de tots els bàndols. Apel·les Mestres va escriure un poema titulat “La cançó dels invadits” o, simplement, “No passareu” (1915, Flors de Sang) per esperonar els soldats a defensar-se de la invasió a Bèlgica durant la Primera Guerra Mundial. També va servir per motivar els republicans a resistir durant la Guerra Civil Espanyola. Heus ací la força de les lletres. 

 

220px-Napoleon-Apel·lesMestres-1884.jpg

Continue reading “No passareu! Apel·les Mestres.”

L’incendi dels Borjos.

L’escrit el vaig fer després de despertar-me d’un somni el 14 de maig de 2016, a les 18:18 – va deure ser una migdiada un xic allargada. Aquest estiu quasi que es crema una zona preciosa de les muntanyes del meu poble -els Borjos-, així que he decidit publicar aquest somni de fa dos anys. 

_tivissa2_f5c71f6f.jpg

Continue reading “L’incendi dels Borjos.”

Quevedo i el pes del temps.

Francisco de Quevedo (1580-1645) va ser un poeta i prosista del barroc castellà, és a dir, en l’època daurada de la literatura espanyola: el Siglo de Oro. Una bona educació i una vida realment dura són la millor combinació per veure néixer grans escriptors. El desencís amb el present crea la necessitat d’escriure ja sigui per eludir-lo o per combatre’l.

Per tant, el conceptisme i el culteranisme van ser dos moviments que reflectien la riquesa literària del moment. El primer, destacava per tenir un llenguatge planer, però que amagava una gran càrrega de significat -abundaven els jocs de paraules, les metàfores, les referències, etc- ; en canvi, el segon amb unes paraules molt ostentoses es limitava a descriure, per exemple, una arracada -per tant, utilitzava l’hipèrbaton, culteranismes i paraules arcaiques del món grecollatí-. No obstant això, avui ens fixarem concretament en un poema de Quevedo titulat “Fue sueño ayer, mañana será tierra”. 

 

francisco-quevedo.jpg

Continue reading “Quevedo i el pes del temps.”

Simplement un estany.

David Jou (Sitges, 1953) és poeta, doctor en física, catedràtic de física de la matèria condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor honoris causa de la Universitat de Girona. És un autor marcat pel paisatge de Sitges, per la Biblioteca popular Santiago Rossinyol i per una pruïja incessant amb els temes abstractes. 

És un autor que demostra que hi ha un pont ben reforçat entre les humanitats i les ciències, ja que ha tractat els dos camps amb un gran èxit acadèmic. No es pot negar que els genis científics sempre han intentat respondre preguntes filosòfiques i que, per tant, només la mediocritat ha intentat enfrontar aquestes dues branques del saber. 

 

Tot seguit ens endinsarem en un dels seus poemes plens de natura «φύσις», amb la qual l’escriptor ens barreja amb el tot, creant una harmonia preciosa. 

david_jou.jpg

Continue reading “Simplement un estany.”

Una lleialtat immerescuda.

Detestava la gent. Havia après que era millor viure sol que mal acompanyat. Ara el seu gos, anomenat Tom, era l’única companyia que desitjava tenir entre les parets de seva casa. Estava desenganyat amb el món, amb les promeses i també amb la rosa i el drac. No podia ni volia tornar a confiar amb aquelles criatures penoses amb qui, per desgràcia, havia de compartir l’espècie, però no els valors. Ell encara tenia ideals.

cpai2.jpg

Continue reading “Una lleialtat immerescuda.”

Visca els diners.

Anselm Turmeda (1355-1423) fou un escriptor mallorquí de gran rellevància dins del món de les lletres catalanes. Un dels fets més extraordinaris de la seva vida és que primerament es féu frare franciscà i, després, desenganyat de la societat occidental i del cristianisme, es convertí a l’islam i visqué com a musulmà a Tunis. Això no era gens habitual en aquella època.

En el Llibre de bons amonestaments (1398) hi ha un fragment titulat “Elogi dels diners” que parla dels beneficis i de les virtuts de tenir el moneder ple. Com tots sabeu, pagant Sant Pere canta. 

devolucionrenta

Continue reading “Visca els diners.”

El piano del record

A un racó fosc de casa dels avis hi tinc un antic piano, també fosc. Només s’il·lumina si palpes la seva pell zebrejada afectuosament. Així ho feia ell. Sempre he respectat qualsevol persona que fes art, perquè gràcies a l’art et pots barrejar amb la infinitud. Ves a saber quantes mans han tocat aquell piano, però, tot i així, ha seguit traspuant una música plena de segons i segons que s’enganxen a les ànimes per fer-nos reviure moments passats. La música és un gran despertador. Així la tocava ell. Per despertar-ho.

 

49642944.jpg

Continue reading “El piano del record”

CatalApp, una aplicació traumàtica

CatalApp és una aplicació que van idear des de Plataforma per la Llengua per fomentar l’ús del català als establiments dels territoris de parla catalana. Aquesta aplicació per a mòbils – és completament gratuïta- es basa en un sistema de valoracions dels diferents locals en funció de si t’atenen en català o no. Per exemple, el Caprabo de Tarragona on vaig a comprar de tant en tant tindria una valoració molt negativa, ja que mai m’han atès en català; i, de la mateixa manera, el restaurant Missamaroi de Tivissa tindria una puntuació molt alta perquè et parlen en català sense cap tipus de problema. Els compradors tenen l’oportunitat de valorar tal com són atesos, ja que tothom té dret com a client a ser tractat amb la seva llengua.  

 

af_pl_catalapp_flyer_facebook_instagram_1_1489594467_700.png

Continue reading “CatalApp, una aplicació traumàtica”