Així tot era fals?

He començat a llegir La pell freda d’Albert Sánchez Piñol. Feia temps que aquest llibre em cridava -n’havia sentit a parlar molt positivament- i, per això, fa dos dies vaig decidir amagar-me prop del mar de Tarragona per començar la lectura. No he llegit moltes pàgines, però és un llibre que et fa reflexionar tant que és difícil de digerir. I les indigestions literàries no són agradables. Així que he decidit comentar un fragment que em sembla molt suggeridor, atès que tracta un tema intemporal i tan humà com el desencís de l’idealista. Per això, també ens recordarà a la situació política actual a Catalunya. 

skin-3358873_960_720

 

¿Com era possible, em demanava a mi mateix, que després de dècades, de segles de guerra contra Anglaterra, aprofitéssim el primer alè de llibertat per matar-nos els uns als altres? ¿On s’amagava aquella immensa capacitat humana de trair els principis més elementals? (…) Jo no havia lluitat contra aquesta entitat omnipotent que és l’imperi britànic per suplir-la amb una rèplica diminuta. (…) De cop i volta, aquells per qui hauria donat la vida es van convertir en absoluts desconeguts, els uns i els altres. Abans els homes amagaven armes, ara les armes amagaven homes. El més insuportable va ser adonar-me de l’enorme distància que em separava d’aquells que havia cregut tan a prop. No podia odiar-los. Era pitjor: senzillament no els podia comprendre. La meva pàtria mai havia estat meva. I ara que ho podia ser, m’hi sentia com un estranger. (…) Jo no vaig abandonar una causa; es pot afirmar que la causa em va abandonar a mi. A dins meu va morir alguna cosa més que una simple creença. Havia perdut tots els significats de la paraula esperança. En efecte: la història d’Irlanda sempre ha estat la història d’una revolta, la revolta justa per excel·lència. I si la causa irlandesa havia fracassat, tan nítida, cap altra no prosperaria. Tot demostrava que els homes eren esclaus d’una mecànica invisible, però destinada a reproduir-se. 

Aquest fragment és una mina tan profunda que s’hi ha de baixar amb precaució. Així que intentarem destriar-ne les idees més importants.

El desencís és, sens dubte, un dels pilars principals del text. El protagonista s’havia creat un ideal sense tenir en compte el factor humà. Havia vist una lluita justa i heroica contra la despòtica Anglaterra, però no s’havia adonat que els seus compatriotes irlandesos també eren esclaus de la mateixa «mecànica» anomenada, sovint, naturalesa humana. Aquest modus operandi és l’enemic; el mateix ésser humà es converteix en el problema. Diríem que «la revolució justa» dels Irlandesos era una rebel·lió contra una part d’ells mateixos que s’havia institucionalitzat -com sol passar- en un estat. No es diu en va que el pitjor enemic som nosaltres mateixos, ja que tots tenim aquesta part despòtica i cruel, encara que estigui molt amagada al racó més fosc de la nostra ànima. El Yin i el Yang, la llum i la foscor, la maldat i la bondat, la solidaritat i l’egoisme…

Tot fa pensar que la revolució justa -com va ser la lluita d’Irlanda durant molt de temps- és un acte de bellesa suprem perquè és la batalla del bé contra el mal, de la llum contra la foscor i de la solidaritat contra l’egoisme. Malgrat tot, caldria no oblidar que dins de la llum hi ha moltes foscors. Dins d’aquest anhel bondadós hi ha cors negres que fàcilment poden tergiversar tots els esforços positius i, per tant, convertir un idealista en un infeliç. Això és el que se’ns exposa en aquest fragment.

¿Quin és l’error de l’idealista -jo mateix confesso que ho soc força- que acaba amb aquesta insatisfacció tan tèrbola? Ell té un pensament radical: no distingeix la foscor de la llum i pensa que les seves bones intencions han de dominar també en les altres persones dins d’un mateix col·lectiu, país, moviment polític, institució o nació. Quan això no passa, s’adona que «la meva pàtria mai havia estat meva». La literatura, doncs, com esteu comprovant, ens exposa la nostra trista i apassionant condició perquè almenys els idealistes la tinguem en compte a l’hora de jutjar quelcom. No tot és blanc o negre, hi ha grisos: aquesta frase amaga tanta veritat. «¿On s’amagava aquella immensa capacitat humana de trair els principis més elementals?», es pregunta el nostre protagonista. La resposta és ben simple: aquella immensa capacitat humana s’amagava -lògicament- en els mateixos humans. I, sí, els irlandesos també eren humans i, per tant, n’hi havia de pèrfids. L’idealista, quan s’adona que és un incomprès, té normalment dues reaccions: eludir la realitat o enfrontar-s’hi. 

Finalment, m’agradaria llançar dues preguntes: ¿Evitaríeu la realitat o intentaríeu canviar-la? ¿Creieu que hi ha hagut una idealització de l’abstracta República Catalana? 

 

Crec que un cop llegit el llibre, pot ser interessant mirar el film

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s