Família, us he de confessar una cosa:

El noi va arribar a casa força atabalat, ja que feia dies que li rondava pel cap un pensament terrible. ¿Serà veritat que no me n’he adonat fins ara? ¿Com em pot estar passant a mi? Diuen que en aquests casos el primer pas és la negació, però no podia negar l’evidència. Cada vegada que el mirava sentia un desig irrefrenable de conèixer-lo; tenia alguna cosa especial, que, malgrat la diversitat quasi infinita d’aquest món, el feia únic. Les sensacions no enganyen quan es mostren sense recel i ell sabia que el seu cor bategava amb més il·lusió quan el pensava. No pot ser, no pot ser… ¿Com he pogut caure  tan baix? ¿Què em dirà la gent quan s’assabenti de la meva desgràcia, de la meva inclinació? No entenc per què m’he hagut d’obsessionar amb ell si sempre havia tingut altres gustos.

gay-couple-1294159_960_720.jpg

De vegades, arribo a dubtar que sigui real… Però quan ens creuem pel carrer -maleït atzar- perdo l’oremus i em quedo corprès del seu impertèrrit esguard. Ah, ja m’està tornant a passar! Al pensar amb ell, se m’enganxen les seves gràcies. Tinc que ferir-lo; tinc que fer de que pateixi molt per a que s’olvidi de mi… No pot ser veritat, després de tot el que li he dit, de com l’he utilitzat, encara m’acompanya amb aquell somriure ensucrat ple d’amor. 

És igual. ¿Per què hauria de seguir amagant-ho? Ens estimem molt, massa. ¿I què? Seria pitjor que m’hagués enamorat d’un ximple o d’una mala peça. Malgrat tot, la racionalitat intenta fer de les seves per apaivagar l’impuls adolescent i càndid del noi: encara que ho digui a la meva família, encara que ho comparteixi, ¿de què servirà? No tenim futur, es veu d’una hora lluny. Ell tampoc és molt gran, però ha viscut moltes històries fascinadores. Tinc por que desaparegui i se’n vagi perquè cada cop té menys amics i em sembla que, malgrat la bellesa que jo li observo, la gent prefereix apartar-lo i, fins i tot, canviar de vorera si se’l troba pel carrer. Ja n’estic fart. He decidit contar-ho a la meva família i sortir d’una vegada d’aquest mar de dubtes: no sé si ho acceptaran o si em fotran fora de casa a cops de peu, però necessito treure tot això de dins meu.

Així que surto de l’habitació decidit, creuo el passadís amb una mica menys de convicció i obro la porta del menjador, on hi ha els meus pares, amb més dubtes que seguretats:

—Família, us he de confessar una cosa: m’agrada… el català. Em sembla que el podria estudiar a la universitat. Sóc un lletraferit.

La cara del pare s’havia enfosquit tant com el meu futur. La mare, en un racó de la cambra, plorava com si se li hagués mort un fill. Mentrestant, la meva àvia demanava ajuda a nostre Senyor agafant amb força el rosari. 

 

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s