Les esglésies són el cementiri de Déu

La gaia ciència (1882) és un dels llibres cabdals del filòsof Friedrich Nietzsche que il·lustra perfectament el pas de l’època personal de destrucció de la religió cristiana a la temporada on l’escriptor va fundar uns nous valors per substituir l’antiga moral. Però, ¿per què aquest «gamberro» va decidir aniquilar filosòficament la religió cristiana? Us intentaré fer un breu resum: aquest pensador es va adonar que els antics grecs havien descobert la veritat, que es podia admirar en les tragèdies: en aquestes representacions allò apol·lini (impuls intel·lectual) i allò dionisíac (impuls passional) havien trobat el seu equilibri. La natura, segons ell, és l’equilibri entre aquestes dues forces.

Malgrat tot, va arribar el «malèfic» Sòcrates i, el seu deixeble, Plató. A partir d’aquests pensadors -segons Nietzsche- es va trencar l’harmonia: la història va agafar un camí erroni, ja que es va començar a considerar que el vertader era només el món de les idees (Plató) i, més tard, el cel (Cristianisme). En conseqüència, les passions eren vistes com un estigma que havia d’arrossegar l’ésser humà, tot avergonyint-se i reprimint-se. L’escriptor alemany es rebel·la contra aquesta tradició, que ha estat el pilar bàsic de tot el pensament occidental, i decideix tombar l’arbre del coneixement atacant l’arrel: la veritat. A més, ell fa una apologia de les passions més instintives i argumenta que si es nega i s’obvia aquesta part de l’ésser humà, també s’està negant i obviant la vida. Ell, a diferència dels covards que decideixen girar la cara cap al món intel·ligible, accepta la vida amb tot el que això comporta. 

cross-1979473_960_720.jpg

En el seu escrit «L’home boig», que s’enquadra dins de La gaia ciència, apareix la famosa sentència: «Déu ha mort».

L’home boig.– ¿No heu sentit parlar d’aquell home boig que a plena llum del migdia encenia una llanterna, corria pel mercat i cridava sense parar: «Cerco Déu! Cerco Déu!» –Com que allí s’aplegaven precisament molts d’aquells qui no creien en Déu, suscità moltes rialles. ¿És que s’ha perdut?, deia l’un. ¿És que s’ha extraviat com un infant?, deia l’altre. ¿O és que s’ha amagat? ¿Té por de nosaltres? ¿Se n’ha anat amb un vaixell? ¿Ha emigrat? – així cridaven i reien en desori. L’home boig saltà al bell mig de tots ells i els trepà amb la seva mirada, «¿A on ha anat Déu?», cridà, «Jo us ho diré! Nosaltres l’hem mort – vosaltres i jo! Tots nosaltres som els seus assassins! Però, ¿com ho hem fet? ¿Com hem pogut beure el mar fins el pòsit? ¿Qui ens donà l’esponja per esborrar l’horitzó? ¿Què férem quan desenganxàrem aquesta terra del seu sol? ¿Cap a on es mou ara? ¿Cap a on ens movem nosaltres? ¿No ens allunyem de tots els sols? ¿No caiem constantment? ¿No caiem endarrere, cap al costat, endavant, en totes direccions? ¿Encara hi ha un dalt i un baix? ¿No errem com a través d’un no-res infinit? ¿No ens colpeja l’espai buit amb el seu alè? ¿No ha començat a fer més fred? ¿No s’apropa més la nit, una nit cada cop més intensa? ¿No cal encendre llanternes al migdia? ¿No sentim encara res del soroll que fan els fossers que enterren Déu? ¿No ensumem res encara de la putrefacció divina? –també els déus es podreixen!– Déu ha mort! I som nosaltres qui l’hem mort! ¿Com ens consolarem nosaltres, els assassins entre tots els assassins? Allò que el món posseïa fins ara de més sagrat i de més poderós s’ha ensangonat sota els nostres coltells –¿qui pot llevar-nos del damunt aquesta sang? ¿Amb quina aigua podríem purificar-nos? ¿Quines expiacions, quines cerimònies sagrades haurem d’inventar? ¿No és massa brillant per a nosaltres la grandesa d’aquest acte? ¿No hem de convertir-nos nosaltres mateixos en déus, només per semblar-ne dignes? Mai no hi ha hagut un acte tan gran –i tot aquell qui continuï naixent després de nosaltres pertanyerà en virtut d’aquest acte a una història superior a qualsevol història que ha existit fins ara!» –Aquí callà l’home boig i esguardà de bell nou els seus oients: també ells callaren i el miraren esbalaïts. Finalment llançà a terra la seva llanterna, de manera que es féu trossos i s’apagà. «He vingut massa d’hora», digué aleshores, «encara no estic a la meva època. Aquest esdeveniment enorme encara fa camí i avança lentament –encara no ha penetrat en les oïdes dels homes. El llamp i el tro necessiten temps, fins i tot després que s’han dut a terme, per ser vistos i sentits. Aquest acte és encara més lluny dels homes que l’estel més llunyà –i, nogensmenys, són ells els qui l’han dut a terme!» –Hom conta encara que aquest home boig entrà el mateix dia en diverses esglésies i hi entonà el seu Requiem aeternam Deo. Foragitat i instat a parlar, només repetia com a resposta: «¿Quina utilitat tenen ara aquestes esglésies, si no són les sepultures i els mausoleus de Déu?»

Com heu pogut observar aquest és un conte que no només gaudeix d’un interès filosòfic enorme, sinó que també té una bellesa poètica excepcional. Les preguntes retòriques, que són les que no esperen resposta, aporten passió i augmenten el ritme de la lectura. Per tant, són un element idoni per representar un monòleg ple de sentiment i, alhora, de contingut filosòfic. Nietzsche, mitjançant una història, ens presenta el zenit del pensament modern: el pas de la comoditat de tenir uns fonaments ideològics i morals ben definits a la inseguretat de viure sobre unes terres sense llei ni ordre -encara que, potser, mai n’havien tingut. De fet, amb la seva obra destrueix la idea superior de Plató -el concepte del BÉ- i, per extensió, el Déu cristià.

Però aquestes entitats només han ocupat una posició necessària per tenir un punt de suport en aquesta jungla: la posició de la veritat. En carregar-se a Déu també dinamita la veritat i, per tant, fa trontollar-ho tot. Com és lògic, algú ha d’omplir aquesta posició privilegiada perquè hi ha d’haver un ordre, un sentit «¿No hem de convertir-nos nosaltres mateixos en déus, només per semblar-ne dignes?»: apareix el superhome -Übermensch-, un ésser humà que és capaç de generar el seu sistema de valors personal que neix de la voluntat de poder. També cal ressaltar el protagonista del conte es presentat com un boig, perquè -el motiu se’ns explica amb una bella metàfora- la societat encara no està preparada per entendre el seu missatge «El llamp i el tro necessiten temps».

Finalment, l’última pregunta que es llança a l’aire conté un rerefons ben punyent i cru. Les esglésies s’han convertit en mausoleus de la divinitat. S’ha comès el deïcidi.  

 

AQUÍ podeu acabar de copsar la filosofia de Nietzsche amb un vídeo ben entretingut. 

 

 

Anuncis

2 thoughts on “Les esglésies són el cementiri de Déu

  1. El món de la filosofia -que té molta relació amb la literatura- està ple d’influències que et permeten formar un teixit d’autors gairebé imprescindibles per comprendre el més fonamental. Gràcies a canals com “Adictos a la filosofía”, “Marte 19”, “POLIZONYNAUFRAGO” o “UnboxingPhilosophy” es pot entrar dins del pensament de molts grans autors -no només occidentals- d’una manera divertida i entretinguda. Avui en dia és molt fàcil aprendre si hi ha voluntat. I si tens un expert a casa encara més. Salut!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s